Acerca de este aspecto se ha encontrado un fragmento que nos puede servir de aproximación acerca de las diferencias entre el occitano y el catalán:
En l’estructura de les parles limítrofes s’han trobat els elements que més proven la diferència idiomàtica catalano-occitana. La fonètica té unes lleis que s’adapten amb èxit sobre el terreny que ara ens interessa. Resumint-ho molt, veuríem com a la part nord hi compareix la ü palatalitzada, descendent de la u llatina i idèntica a la ü francesa, i al sud no (madür vs. madur); al nord es donen tot d’inflexions diftongades, absents més cap al sud (uèlh vs.ull, fait vs. fet); en occità es conserva el boldró au, i en català es monoftonga (causa vs. cosa);en el primer cas es manté una essa intervocàlica, i en el segon cau (rasó vs. raó); a Narbona la dfinal llatina no s’articula u, mentre que a Perpinyà sí (pè vs. peu); passa semblantment amb les finals en tz, que en català vocalitzen (potz vs. pou); en occità ni l ni n geminades llatines no palatalitzen (bèla vs. bella, cana vs. canya), com tampoc no ho fa la l inicial (luna vs. lluna); al nord s’hi manté el grup mb i nd, i al sud es redueix (camba vs. cama, alentar vs. alenar); i finalment, si ens hi fixéssim, veuríem com, Corberes més enllà, els grups llatins gu i qu no fan sonar la semivocal, cosa que sí passa Corberes ençà (catre vs. quatre).1
1.Extraído de: Rafanell, August, La il.lusió Occitana, la llengua dels catalans, entre Espanya i França, Volum I, 2006, Quaderns Crema, Barcelona.